Cada dia que passa, m'adono que sóc molt afortunada per poder parlar dues llengües desde que sóc petita. Potser no parlo, ni escric, ni llegeixo les dues llegües perfectament, són coses que passen... Però, em puc comunicar en les dues, puc llegir noveles/diaris/poesia i puc ensenyar-les a qui m'ho demani.
Ara pensareu, que ja torno a estar pensativa, però hi ha hagut dos comentaris que m'han molestat molt. Fa 15 dies, hi va haver aquell debat per TVE amb en Duran i Lleida i el Carod-Rovira. Vaig arribar tard a veure'l (coses de viure en un bunker...), però em vaig poden enganxar al final del Duran i Lleida i vaig poder veure sencer el del Carod-Rovira (sencer, en aquella casa de bojos, és un eufemisme). Quan el germà de l'okupa de la cuina va dir que no era necessari parlar català a Catalunya, gallec a Galícia i euskera al Pais Basc, perquè la gent t'entèn si parles en castellà ... Se me llevaron todos los demonios. El mateix comentari (o una cosa similar) va fer un paio de Valladolid, amb la seva camisa ben planxada i el seu jerseiet (Polo Ralph Lauren-like) sobre haver de parlar en català a Catalunya. El germà informàtic de l'okupa també va dir que si una llengua tendeix a desaparèixer, no cal fer cap esforc per a intenta aturar la seva desaparició, ja que segueix el seu curs... QUE LI DIGUIN ALS DE GREENPEACE AMB LES BALENES! S'ha germana el deixa per impossible, ella és Filòloga...
Abans d'ahir, una de les meves companyes de pis em va preguntar que perquè havia estudiat alemany, si només es parlava a Alemanya. Era més lògic aprendre francès, perquè hi havia més països al món on es parlés.
Amb tot això, on vull anar a parar? Doncs simplement, vull agrair a la meva profe de català de BUP i COU que m'ensenyés que un se sent més identificat amb la seva llengua que amb el seu "pais", ja que les llengües no entenen de fronteres; que poder llegir un llibre en "versió original", sempre és més gratificant que llegir la traducció, si es coneix be l'idioma en què està escrit (Marta, no vull ofendre't, crec que entens el que vull dir); que poder parlar en la pròpia llengua és un luxe, després d'anys (hauria de parlar de segles?) de repressió.
Em sembla que votaré ERC en les pròximes eleccions...
4 comentaris:
No m'ofenc, dona! Si la gent que ens dediquem a la taducció som els primers a consumir literatura i cinema en versió original!
I, meno, crec que no cal que et digui que estic completament d'acord amb tu en tot el que dius. I la gent que no entengui que viure en un país on es parlen tres llengües a més de la oficial és un privilegi i una riquesa que s'ha de mimar, és que no hi veu més enllà del seu melic (que a més segur que el té atapeït de pelusilla rància).
Ja ho deien en aquell anunci de fulles d'afaitar: "dos mejor que una."
VISCA CATALUNYA I VISCA EL CATALÀ!
I estant a l'estranger, encara estic més orgullosa de ser d'on sóc i parlar les llengües que parlo! Sóc espanyola sí, però durant 25 anys he mamat cultura catalana, TV catalana, llibres en català, escola en català...És normal que digui sempre que sóc catalana abans que espanyola no? Aquí teniu el motiu.
Soy catalana en el exilio, dejé de hablar mi lengua materna, el catalán, por adaptarme a Alicante, ya que no sólo no era considerada lengua, si no que sólo lo hablaban paletos de pueblo, no guardo (demasiado) rencor, pero sí me duele que mi hija sepa antes francés e inglés, que la lengua de toda su familia materna... ásí pues, viva cataluña y viva el catalán.
Gracias Elena, por apoyar mi punto de vista. Son muchos los catalanes exiliados o los "espanyoles" catalanizados (lo siento por la "enye" pero en Suecia no la encuentro por ningún lado), pero a veces las posturas son tímidas y no muy bien vistas en según que entornos.
Com anava dient... El més important és entendre's, cony! Tant difícil és d'entendre? ;)
Publica un comentari a l'entrada